Carregant...

Recorde com si fóra ahir mateix un "pensament" que vaig afegir al meu perfil de Facebook, fa més o menys un any: Les palmeres no fan olor.

Cada divendres en tornar d'Elx cap ací, més o menys a l'altura de Benimuslem baixàvem les finestres del cotxe per olorar la nostra terra, per sentir-la.

I és que a casa nostra, no sé per quin motiu, les olors tenen una càrrega simbòlica important.

Hui, amb la família al complet a casa, de tornada de tot, em pare a estimar, a olorar, a observar els tarongers i la seua dolça flaire mentre córrec pel mateix recorregut de sempre, pel terme, i que tant havia trobat a faltar.

Deu semblar un tòpic però a aquestes altures necessitava la primavera, necessite passar temps al carrer, amb xiquets, o sense, bambar, bambar i bambar, perquè m'alça els ànims, em canvia el caràcter i sobretot em carrega les piles.

L'educació se'n va a la merda!

Si penseu que l'ensenyament és un pilar de l'estat de benestar, si us preocupa l'aprenentatge dels vostres fills( dels qui en teniu i dels qui en tindreu), si voleu que la societat avance amb gent formada i preparada...PER FAVOR, NO VOTEU AL PP EN LES PRÒXIMES ELECCIONS!!

VERGONYA!

Està clar que no esperàvem una oferta pública com la dels anys de bonança, però açò no m'ho volia creure!

I ara? Ens mobilitzem, o deixem passar el carro, una vegada més?

Els vicis s'encomanen

Ser mare/pare d'una filòloga pot tindre efectes secundaris, però si damunt ets mare de dues...gita't a dormir!
Un d'eixos efectes és, per exemple, quan la mare fa ús de l'etimologia popular i nosaltres ens mirem i ens partim de riure per les assimilacions que s'arriben a fer (la cuixa per La Kutxa) o quan deien "techo" a casa i els més menuts contestaven: "iaios, a Argentina és techo, ací és sostre".
Altres vegades pense en tots aquells castellanoparlants de la meua edat i d'una mica més majors que diuen que no poden escriure, llegir o parlar en valencià perquè és molt difícil. Doncs bé, des de fa bastant temps la mare, que va deixar de ser xiqueta de molt menuda i que, per descomptat, no tingué ensenyament PEV, ni res que se li assemblara, cada dia fa un passet més:
Escriu en valencià les anotacions que es fa al calendari, les notes que em deixava quan jo arribava a casa i ella no hi era i als sobres on guarda les "resaptes". Sí, escrit així perquè ho escriu tal qual li sona, però no fa servir el prejudici lingüístic.
Fa un temps, sobretot des que no treballa i a partir de les eixides estivals dels néts, vaig pensar a passar-li lectures que m'havien agradat i que no em semblaven díficils. Els primers li'ls vaig comprar en castellà, per això de la falta de costum, i no en va fer massa cas, no li agradaven, "tenien massa brossa", deia.
Després vaig provar amb altres en català, ràpids de llegir, amb una història que enganxava i voilà! en un parell de dies se'ls acabava! Així, tampoc per a ella, el problema no ha estat la llengua ja que diu: "Si hi ha brossa, les paraules estranyes em costen d'entendre, però quan passen coses, és molt golós i ho entenc tot".

Sobre l'últim llibre que ha llegit, Totes les coses que no ens vam dir de Marc Levy, m'hauria agradat gravar-la en vídeo una vegada acabat: com un xiquet amb un regal de reis, amb els ulls com a plats i rient mentre contava el final de l'obra i es repassava tot el que havia llegit.

Ara és ella qui em demana lectures: "Veges que tens per casa..." diu.
I és que els vicis s'encomanen.