Carregant...

Recorde com si fóra ahir mateix un "pensament" que vaig afegir al meu perfil de Facebook, fa més o menys un any: Les palmeres no fan olor.

Cada divendres en tornar d'Elx cap ací, més o menys a l'altura de Benimuslem baixàvem les finestres del cotxe per olorar la nostra terra, per sentir-la.

I és que a casa nostra, no sé per quin motiu, les olors tenen una càrrega simbòlica important.

Hui, amb la família al complet a casa, de tornada de tot, em pare a estimar, a olorar, a observar els tarongers i la seua dolça flaire mentre córrec pel mateix recorregut de sempre, pel terme, i que tant havia trobat a faltar.

Deu semblar un tòpic però a aquestes altures necessitava la primavera, necessite passar temps al carrer, amb xiquets, o sense, bambar, bambar i bambar, perquè m'alça els ànims, em canvia el caràcter i sobretot em carrega les piles.

Animals de costums

La setmana que ve em traslladaré durant tot el curs a Elx. Aquesta, hi hem anat per portar coses, presentar-me a l'institut i tantejar el terreny.

El cas és que m'ha semblat molt curiós el meu comportament en arribar al pis d'Elx: fa uns quants mesos, parlàvem dels records olorosos i de les assimilacions que féiem en olorar alguna cosa. Doncs bé, la primera cosa que vaig fer en entrar a la meua pròxima residència va ser connectar l'ambientador que tinc a casa!, seguidament, connectar el marc digital, amb fotos de la família. Supose que inconscientment vull fer del piset, un cantonet de la meua vida, i aquestes són les dues coses que la meua ment m'ha manat endur-me per fer-ne cinc cèntims del que tinc ací.

Al mateix temps, en arribar a Elx, també he notat una olor característica que recorde del dia que vam anar buscant pis pels carrers del centre: m'ha agradat reconéixer-la i me n'he alegrat.

Tot siga que m'hi acostume i després, a casa, la trobe a faltar...

Cadena d'olors

Ahir, vaig assistir a la tertúlia que oferia Màrius Serra per la publicació del seu llibre Quiet, on parla d'una manera, sembla, bastant irònica (encara no l'he llegit) sobre la paràlisi cerebral que pateix el Llullu, el seu fill, i on conta moltes de les anècdotes que els han passat en els viatges que han fet durant diferents vacances.

Bé, doncs en un dels moments de la xarrada, s'hi va fer referència a un llibre Que jo me'n recordo de... de George Perec i on les olors tenen molta importància per al record.

De sobte, em va vindre a la ment totes aquelles olors que em recorden alguna cosa de la meua infantesa, per molts anys que passen i voldria establir una cadena, com aquella que férem dels sis plaers quotidians, que ens encomanà la Marta, anem allà:

L'olor a... Em recorda a:

1. Pastís de llima amb sucre cremat al damunt A l'ama de la casa.

2. Gel Sanex, el blanc de tota la vida AL campament d'Alcalalí, tenia 4 anys.

3. Gesmil A les festes de Sant Bernat, als 15 anys.

4. L'olor a pulveritzant per als tarongers ALS matins d'estiu a Vilella

I el mateix que l'altra vegada, segur que en seran molts més però, ahir, en 3 minuts, van ser aquests els que em vingueren al cap.

Passe la roda a:

-Marta Insa. La culpable d'açò.

-Begonya.

-Cristian.