Total de visualitzacions de pàgina:

16/5/09

Competència per aprendre a aprendre


Aquesta n'és l'excusa.

Ahir divendres, vam anar d'excursió amb l'alumnat de 1r d'ESO al Museu de Prehistòria de València i a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, organitzada per un company d'història.

En la nostra visita al museu, escoltava els alumnes dient: això no és res més que una pedra amb purpurina, ma mare també té jarres d'eixes a casa, etc. i molts altres destrellats típics de l'edat.

El cas és que de l'explicació a la que jo vaig acudir, en vaig aprendre moltíssim: d'una banda, vaig recordar conceptes que ja no recordava, sobre prehistòria, i de l'altra vaig aprendre un grapat de didàctica. El meu company, Xavi Climent, va fer de guia en la visita al museu i la gràcia amb què explicava tot allò que véiem, com s'adaptava al grup a qui es dirigia, el reclam d'atenció a l'alumnat amb una clara efectivitat, em va encantar. Alguns exemples:

-En un moment, sonaven uns pardalets en l'àudio del Museu i els alumnes comencen a riure. Doncs, en lloc de fer-los callar, els diu: «Bé, com veig que esteu interessats en els pardalets, callem tots, escoltem-los primer i després ja continuaré». Voilà! en mig minut va poder tornar a reprendre l'explicació.

-I especialment, va haver una explicació que em va agradar moltíssim, pel que té de contacte amb la meua especialitat:

«Un jaciment arqueològic és un llibre fet de pàgines de terra»

No és meravellosa, la metàfora? després continuava explicant-los: «per poder conéixer els nostres avantpassats, hem de passar una pàgina de terra i analitzar les restes i així successivament».

Sé que arribar fins a eixe punt, ho fa l'experiència però em fa tanta enveja(sana)!!

Gràcies Xavi.

3 comentaris:

Jordi Puig ha dit...

Eixe és Xavi! Un dels millors professors que he tingut jo. Per no dir el millor.

Una abraçada.
Jordi

Lluvia ha dit...

Si, és una metàfora per tatuar-la per sempre en la memòria, genial!! m´ha encantat!!!

Anims i b7s.

ANA

Carmeta ha dit...

Ana, eixa metàfora li la direm a la nostra restauradora...Isabel, a veure què en pensa.